Publicació 115

L’hostal de cal Quiquet, Vallirana Enguany farà 37 anys de l’edició del llibre: VALLIRANA DADES HISTÒRIQUES (904-1900) HOMES, FETS I GENT (Edició d’Amics de Vallirana), en el qual, a les pàgines 61 a 67 es donava una àmplia ressenya de l’Hostal de cal Quiquet o sovint anomenat de cal Tiquet. Nosaltres, com que hem trobat algun document relacionat amb aquest hostal, hem volgut ampliar-ne la història, vicissituds i esdeveniments d’aquell vell allotjament de carruatges, que després va ser caserna de la Guardia Civil de Vallirana (1853-1974). Dissortadament, l’any 1993 es va enderrocar com tantes altres coses s’han enderrocat a Vallirana, i, per tant, només ens queda el record d’una època llunyana. Per aquest motiu hem volgut fer una petita remembrança d’un edifici característic de la població de Vallirana que en el seu dia devia sojornar els carreters que transitaven per la nova via planificada a partir de la construcció del pont de Molins de Rei (1763-1767). * * * * VEURE-HO EN PDF

Barraques de pedra seca dels nostres municipis

 Publicació 114

EL RELLOTGE DEL CAMPANAR DE TORRELLES DE LLOBREGAT El mes de maig de 2024, vàrem fer un treball sobre la col·locació de la primera pedra de l’actual Església Parroquial de Torrelles de Llobregat que es va efectuar l’any 1895. Cinc anys després ja la van posar al culte per tal d’oferir-hi els actes religiosos. L’any 1904 l’Ajuntament de Torrelles van decidir de posar un rellotge al campanar de la nova església. En conseqüència, en aquest nou treball ens volem endinsar en la realització tant municipal, religiosa, com civil, que es va dur a terme per a la construcció d’un rellotge públic. El curiós d’aquests esdeveniments, és que les despeses de la col·locació del rellotge va anar a càrrec dels habitants de la població mitjançant una subscripció pública. És a dir, una gran part dels ciutadans del poble van col·laborar en aportacions dineràries per a sufragar el cost de l’obra. * * * * VEURE-HO EN PDF

 Publicació 113

La Font de Flàvia, Cervelló Quan la vida camperola dels nostres termes municipals estava en plena ebullició, les contrades estaven plenes de fonts. Eren deus d’aigua, que brollaven dels aqüífers soterranis. Però dissortadament si volem narrar alguna anècdota, història o vivència d’algun fet interessant, no tenim cap documentació escrita sobre cap font. Per desgràcia avui pràcticament no queden ni fonts ni històries per explicar, perquè ben mirat els brolls d’aigua eren aprofitats pels pagesos per assedegar la seva set i la de donar aigua als animals de càrrega. Quan la vida pagesa s’esllanguí, les fonts es van emmarcir. Les tres o quatre fonts més importants del municipi van ser la Font de la Resclosa, la Font de Flàvia, les Quatre Fonts, les Roquetes. La resta eren fonts molt allunyades del nucli urbà de la població. Potser la font que més m’ha captivat és la Font de Flàvia, no pas perquè hagi trobat anècdotes documentades, sinó perquè sempre m’ha interessat el topònim de Flàvia. En aquest treball, doncs, he intentat aclarir una mica el nom propi de lloc. Com que va ser un treball de camp que vam començar amb la meva esposa, Gemma Gou Benet, que dissortadament ens va deixar l’any 2024, l’he volgut dedicar en memòria i en record de la seva persona, que estimava incondicionalment tant Cervelló com Vallirana, el seu poble natal. * * * * VEURE-HO EN PDF

 Publicació 112

ELS CAPBREUS DE SANT CUGAT DEL VALLÈS (CAN BATLLE, VALLIRANA) El diccionari ens diu que un capbreu és un document o volum que conté les declaracions de béns fetes pels vassalls d’un senyoriu, i les càrregues que comporten, davant d’un notari designat pel senyor a fi d’enregistrar-les. Ho hem esmentat diverses vegades, però simplificant podríem dir que el capbreu és un inventari de béns que el senyor alodial feia a la seva contrada. Aquest treball que us presentem, està basat en la documentació notarial d’un seguit de pagesos, vinculats a la casa de can Batlle de Vallirana i que alhora eren feudataris del monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès amb els quals els calia jurar obediència i fidelitat i no podien tenir altre senyor que el propietari de la terra, en aquest cas els monjos de la congregació benedictina, que n’eren els senyors directes. L’autoritat senyorial del monestir de Sant Cugat va tenir la seva esplendor a partir del segle IX, en plena reconquesta franca, i van ser els garants defensors de l'espiritualitat religiosa del comtat de Barcelona. Els pagesos de can Batlle, conjuntament amb l’amo de la casa, que tenien possessions arrendades, havien de confessar tots el seus béns, davant la comunitat benedictina, car els calia prestar la servitud de servent i pagar la corresponent prestació feudatària, fos amb espècies (gallines, oli, fruits de la vinya), o en diners. El document que hem transcrit, doncs, esmenta tots els ciutadans valliranencs que estaven adscrits al mas Batlle. * * * * VEURE-HO EN PDF