diumenge, 24 de desembre del 2017
dijous, 30 de novembre del 2017
dissabte, 16 de setembre del 2017
dimecres, 2 d’agost del 2017
Homenatges idolatrats i víctimes oblidades
Homenatges idolatrats i víctimes oblidades
Massa sovint els poblaments veïnals necessiten sostenir faules d’éssers sobrenaturals o extraordinaris que durant el llarg de la seva vida han deixat una petjada ideològica damunt les creences de la comunitat, que les ha considerat com a fets patriòtics o dogmàtics.
Si en un moment d’aquesta vida –llarga i dilatada–, s’hi esdevé un fet tan transcendental com el d’una guerra civil, esdevinguda entre veïns de la mateixa comunitat, aleshores la cosa ja agafa un caire èpic, amb narracions glorioses embolcallades de sentiments patris i altres galindaines; algunes vegades per disfressar les pròpies misèries humanes.
Una guerra en si mateixa, ja és tot un fracàs humà, però és que una guerra civil és el súmmum de l’estupidesa. I, malgrat tot, vull dir malgrat la pèrdua de vides humanes, de misèries, de fam, d’injustícies i d’un sens fi d’accions violentes que deixen un poble, una ciutat o un país fet cendres, encara hi ha situacions per fer aflorar Àngels salvadors, que d’entremig de tantes cendres i de tants cadàvers innocents, hi sorgeixen com a fantasmes per alçar-se en herois de la tragèdia amb els quals sempre hi ha algú o altre que s’hi emmiralla.
Les revolucions –i la Guerra Civil espanyola de 1936-1939 en va ser una–, no serveixen per a res, només per crear odis, revenges i mites. Després de la revolució, damunt les ruïnes i la sang dels que hi han perdut la vida, hi sorgeix una altra societat, la dels vencedors. Uns vencedors que, a pesar de deixar el país arrasat amb sang i foc, moltes vegades són recolzats o emparats o tolerats pels qui de bell antuvi semblaven oposar-s’hi.
Amb els anys una majoria de persones de la comunitat veïnal oblida les atrocitats comeses entre uns i altres. Massa sovint aquest oblit ens ha portat a deixar de banda els autèntics ídols del desastre que va representar la Guerra Civil espanyola. Ídols i víctimes anònimes que van patir els estralls d’aquell conflicte bèl·lic i que mai ningú els dedicarà el nom d’una Rambla o d’un carrer o simplement una senzilla placa on es recordi el seu sacrifici i la seva obligada aportació a la causa fratricida.
Les víctimes reals d’aquella guerra civil espanyola, no són els seus dirigents ni els cabdills revolucionaris o facinerosos que tenien la societat atemorida, sinó que les autentiques víctimes d’aquella estúpida contesa van ser les dones i les criatures que van patir les atrocitats dels uns i dels altres.
Amb els anys homenatgem a personatges que en la seva vida eren força mediocres i només han viscut de la política; sense oblidar, però, que molts s’hi han enriquit. Elogiem les seves frases, sovint buides de contingut, i exaltem les seves gestes. Els fem monuments, els portem flors a les seves tombes... Fins i tot, si convé, els fem marquesos, títol nobiliària de l’època medieval. Tot molt bonic, molt entendridor, fins i tot molt emotiu, però amb tanta parafernàlia hem oblidat aquells homes que van patir l’exili, els camps de concentració; les presons inhumanes de l’invicte cabdill; els judicis sumaríssims; pallisses i tortures; els piquets d’execució. I no ens deixem les vídues, amb les seves criatures de pocs anys, que van haver de patir l’escarni dels revoltats que en nom de Déu aplicaven severament la seva llei, la seva cultura, la seva llengua (menyspreant la nostra), la seva doctrina i la seva religió.
Vídues i dones en general que després de partir les conseqüències de la guerra van veure com alguns dels nostres prohoms se’ls rescabalava, amb sumes quantioses de diners per tot el temps que van estar exiliats, mentre elles tenien una pensió de misèria, essent com van ser les verdaderes heroïnes i víctimes innocents d’aquell enfrontament entre persones del mateix veïnatge.
En record i a la memòria, doncs, d’aquelles dones, criatures i represaliats en general, que l'escrit serveixi com a un respectuós homenatge que jo, des d’aquesta finestra, que m’han brindat els responsable de l’edició del “Sauló”, els vull retre perquè penso que si algú es mereix un homenatge són aquestes víctimes, silencioses i humils.
Josep Llurba Rigol (juliol 2017)
Publicat a la revista cervellonina:
dissabte, 1 de juliol del 2017
diumenge, 18 de juny del 2017
Article Revista "Sauló" - Segle Nou
LES ESQUELLOTADES I ENRAMADES
Com que anys enllà, dels moments actuals en què vivim, no hi havia televisió
ni internet ni totes les qüestions tecnològiques que tenim ara, les persones
s’havien de distreure d’alguna manera. Per tant, s’aprofitava qualsevol
avinentesa per sortir al carrer i fer-la grossa. Per exemple, quan a la
població hi havia un vidu, o una vídua, que es tornava a casar li engaltaven
una esquellotada de ca l’ample. El sarau no s’aturava fins que el vidu no
pagava la beguda. Amb quatre galetes i una mica de coca, sovint ja n’hi havia
ben bé prou per calmar el conjunt de sorollosos veïns.
Quan alguna noia era capaç de dir que no volia ballar un ball amb algun
fadrí del poble o bé havia donat carabassa en algun jove, li engaltaven una
serenata sota el balcó de casa seva. Sovint s’aprofitava els assajos de la
coral del poble per sortir, negra nit, a fer el tom pels carrers fins arribar
al lloc on vivia la noia. Aleshores, sota el balcó de la pura donzella, li
cantaven alguna corranda per posar-la en evidència.
Naturalment aquell sarau que de nit feien els cantors de la coral no era
ben vist per a tothom i, sovint, s’aprofitava la barberia per bescantar el
comportament d’aquells cantaires que amb el xivarri que fotien quan cantaven,
no deixaven dormir la gent de bé.
Un cert personatge, amant de la crítica, no s’estava pas de criticar a tort
i a dret el comportament del grup coral. I tant i tant va criticar, que un bon
dia la majoria de cantaires se’ls van inflar els nassos i van decidir que
l’havien d’escarmentar.
Dit i fet, una nit, acabat l’assaig de la coral, es van dirigir cap a la
casa del criticaire. Van trucar a la porta del carrer, una i una altra vegada,
fins que l’home es despertà.
Aleshores hi havia el costum que si et trucaven a la nit, quan hom ja
estava ficat al llit, per no baixar fins
al portal del carrer, s’obria la finestra de l’habitació i, tot traient el cap,
es preguntava qui hi havia.
L’home així ho féu:
–Qui hi ha? –Preguntà inquiet.
A sota el balcó, arraulits silenciosament, hi havia l’estol de cantaires que justament
estaven esperant que l’amo de la casa tragués el cap pel finestró. Un dels
cantaires, que ja tenia una canya preparada, amb un cèrcol lligat a la punta,
li agafà el coll perquè no pogués moure’s. Mentrestant, un altre cantaire, que
tenia una vara amb una escombra aferrada a la punta, l’untà dins una galleda
plena d’excrements líquids, altrament dits bassa, i li refregà per la cara del criticaire.
–Qui hi ha, Joanet? –preguntà la veu de la seva dona de dins el llit estan.
–Merda, hi ha! Merda! –Contestà en Joanet mentre s’escapolia de la
merdarada que li regalimava cara avall.
Segons les veus del
consell de gent gran, la història era certa i també ho va ser que a partir
d’aquells instants de l’enfarinada de matèries fecals
semilíquides, aquell criticaire va deixar de xerrar en contra de la
coral i quan anava a la barberia, sempre deia que aquella coral cantava molt bé, però que molt bé.
Josep Llurba Rigol
(21/01/2017)
Publicat a la
revista cervellonina:
dijous, 13 d’abril del 2017
dimecres, 15 de febrer del 2017
dimecres, 1 de febrer del 2017
divendres, 13 de gener del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)