Publicació 117

LES TRAGÈDIES DE LA GUERRA CIVIL A CERVELLÓ (1936-1939) JAUME LLOPART VALLS I LA REVENJA FRANQUISTA (II) En el lliurament del mes de juny (publicació 116), vam comentar l’assassinat de la majordona del rector de La Palma de Cervelló, esdevingut el mes d’agost del 1936, i en aquesta nova remesa, relacionada amb les tragèdies de la Guerra Civil, volem parlar d’un personatge important de Cervelló: en Jaume Llopart Valls. En Llopart va ser un ciutadà compromès amb la causa pagesa i amb la república. Durant el període republicà va tenir diversos càrrecs tant sindicals com polítics i va ser un dels representants del sindicat agrícola del Baix Llobregat. Juntament amb altres ciutadans de Cervelló, eren contraris a l’alçament militar i, per tant, compromesos amb la causa republicana i, en conseqüència, directament oposats al règim polític dictatorial que volien implantar (i ho varen aconseguir) els franquistes. El seu tarannà de persona contestatària no podia passar per l’adreçador de la puresa franquista. Per això el van perseguir fins a límits inimaginables. Una altra de les persones vilipendiada va ser en Miquel Duran Carcasona, una familiar del qual ens ha tramès un petit escrit del seu avi que ens plau transcriure’l: «Jo, al meu avi, el vaig veure només dues vegades quan era petita a Tolosa i tot el que en sé va a ser a través del meu pare. Per tant, no tinc vivències de primera mà amb ell. Era un home molt estricte, potser massa i tot! Molt fidel a la seva ideologia no va voler tornar mai a Espanya per no acotar el cap sota una bandera que no considerava seva. Amb el pas del temps anava dient que tornaria quan morís Franco, però, dissortadament, el dictador va durar tant que ell no el va poder sobreviure.» * * * * VEURE-HO EN PDF

 

Recull de fotografies antigues de Cervelló

1- Carrer Major

El carrer Major, abans d'asfaltar-lo (1900-1923).

2- Carrer Major

El mateix carrer Major a l'alçada de can Guitart.

3- La fàbrica de vidre de cal Mensa

El forn de vidre de cal Mensa i el Pont del Torrent Fondo.

4- Cases del poble

Les cases a tocar de la nova Església de Cervelló.

5- Forns de vidre

Forns de vidre i el Pont de Torrent Fondo.

6- Cal Tomàs Forner

La fleca de cal Tomàs Forner i l'Ateneu cervelloní.

7- La riera de Cervelló

La resclosa del Gispert i can Bassons del molí.

8- Vista general de Cervelló

El nucli principal de Cervelló a principis del segle XX.

 Publicació 116

LES TRAGÈDIES DE LA GUERRA CIVIL A CERVELLÓ (1936-1939) A partir d’aquest mes de juny de 2026 (fins al mes de setembre), publicarem una sèrie relacionada amb La Guerra Civil espanyola a Cervelló. L’hem volgut anomenar TRAGÈDIES DE LA GUERRA CIVIL (1936-1939), perquè explicarem els esdeveniments que van succeir en l’esclat de la guerra i la corresponent represàlia de la postguerra projectada amb total diligència pels qui es van anomenar “gent d’ordre”. Represàlies d’uns i dels altres que van posar fi a la vida d’alguns ciutadans del poble que tenien criteris diferents de les normes i postulats establertes per qui tenia el poder de decidir damunt dels altres. L’hem volgut titular «Tragèdies de la Guerra Civil» perquè només biografiarem les persones que van ser assassinades, vilipendiades i fortament assenyalades, tant per uns com pels altres. Aquí no hi ha ni bons ni dolents. El nostre raonament és que la pèrdua d’una vida humana, abatuda per un tret de pistola (que fos blanca o vermella és indiferent), només té una sola explicació: qui premia el gallet o donava l’ordre de matar, era un psicòpata, un criminal, un revengista, que per potenciar la seva dissortada personalitat i per exaltar el seu ego, menyspreava la vida aliena. Des del nostre humil punt de vista no pot llevar-se la vida humana de ningú i menys per motius ideològics: polítics o religiosos. Amb nom de la República o de la Revolució proletària es van cometre assassinats i desgavells a dojo. Els altres, els anomenats “Nacionals” o franquistes, van ser tan cruels i despietats com els qui es consideraven “incontrolats”. Ambdós bàndols podien tenir tota la raó del món (la seva raó, és clar), però acarnissar-se amb els qui pensen i tenen idees diferents és tenir les facultats mentals pertorbades. Advertim al lector que dels quatre treballs que tenim preparats en aquesta sèrie, hi surten noms i cognoms de diverses persones que, més o menys, van estar implicades en els moviments convulsos d’aquell període. Per tant, volem deixar clar que la nostra tasca no és el de jutjar a ningú. Ens hem limitat, senzillament, a narrar, sobre documentació escrita, uns fets esdevinguts ara farà uns 90 anys. * * * * VEURE-HO EN PDF

Galeria d'imatges del poble

• Nevada de l'any 1987, carrer Major de Cervelló
• Vista general de Cervelló, any 1987
• Carrer Major de Cervelló, any 1983
• Antic camp de futbol del Cervelló,la fàbrica Feliu Boet
• La baixada de cal Tomàs Forner, 1988

La població antiga amb el pas del temps va canviant la seva fesomia. El poble d'avui no s'assembla gens amb el poble d'ahir. Però, tanmateix, encara hom pot contemplar una certa antiguitat de façanes que omplen de satisfacció el poble i la gent que hi habita. La nostra grandesa es basa en el respecte pels avantpassats!

 Publicació 115

L’hostal de cal Quiquet, Vallirana Enguany farà 37 anys de l’edició del llibre: VALLIRANA DADES HISTÒRIQUES (904-1900) HOMES, FETS I GENT (Edició d’Amics de Vallirana), en el qual, a les pàgines 61 a 67 es donava una àmplia ressenya de l’Hostal de cal Quiquet o sovint anomenat de cal Tiquet. Nosaltres, com que hem trobat algun document relacionat amb aquest hostal, hem volgut ampliar-ne la història, vicissituds i esdeveniments d’aquell vell allotjament de carruatges, que després va ser caserna de la Guardia Civil de Vallirana (1853-1974). Dissortadament, l’any 1993 es va enderrocar com tantes altres coses s’han enderrocat a Vallirana, i, per tant, només ens queda el record d’una època llunyana. Per aquest motiu hem volgut fer una petita remembrança d’un edifici característic de la població de Vallirana que en el seu dia devia sojornar els carreters que transitaven per la nova via planificada a partir de la construcció del pont de Molins de Rei (1763-1767). * * * * VEURE-HO EN PDF

Barraques de pedra seca dels nostres municipis

 Publicació 114

EL RELLOTGE DEL CAMPANAR DE TORRELLES DE LLOBREGAT El mes de maig de 2024, vàrem fer un treball sobre la col·locació de la primera pedra de l’actual Església Parroquial de Torrelles de Llobregat que es va efectuar l’any 1895. Cinc anys després ja la van posar al culte per tal d’oferir-hi els actes religiosos. L’any 1904 l’Ajuntament de Torrelles van decidir de posar un rellotge al campanar de la nova església. En conseqüència, en aquest nou treball ens volem endinsar en la realització tant municipal, religiosa, com civil, que es va dur a terme per a la construcció d’un rellotge públic. El curiós d’aquests esdeveniments, és que les despeses de la col·locació del rellotge va anar a càrrec dels habitants de la població mitjançant una subscripció pública. És a dir, una gran part dels ciutadans del poble van col·laborar en aportacions dineràries per a sufragar el cost de l’obra. * * * * VEURE-HO EN PDF

 Publicació 113

La Font de Flàvia, Cervelló Quan la vida camperola dels nostres termes municipals estava en plena ebullició, les contrades estaven plenes de fonts. Eren deus d’aigua, que brollaven dels aqüífers soterranis. Però dissortadament si volem narrar alguna anècdota, història o vivència d’algun fet interessant, no tenim cap documentació escrita sobre cap font. Per desgràcia avui pràcticament no queden ni fonts ni històries per explicar, perquè ben mirat els brolls d’aigua eren aprofitats pels pagesos per assedegar la seva set i la de donar aigua als animals de càrrega. Quan la vida pagesa s’esllanguí, les fonts es van emmarcir. Les tres o quatre fonts més importants del municipi van ser la Font de la Resclosa, la Font de Flàvia, les Quatre Fonts, les Roquetes. La resta eren fonts molt allunyades del nucli urbà de la població. Potser la font que més m’ha captivat és la Font de Flàvia, no pas perquè hagi trobat anècdotes documentades, sinó perquè sempre m’ha interessat el topònim de Flàvia. En aquest treball, doncs, he intentat aclarir una mica el nom propi de lloc. Com que va ser un treball de camp que vam començar amb la meva esposa, Gemma Gou Benet, que dissortadament ens va deixar l’any 2024, l’he volgut dedicar en memòria i en record de la seva persona, que estimava incondicionalment tant Cervelló com Vallirana, el seu poble natal. * * * * VEURE-HO EN PDF

 Publicació 112

ELS CAPBREUS DE SANT CUGAT DEL VALLÈS (CAN BATLLE, VALLIRANA) El diccionari ens diu que un capbreu és un document o volum que conté les declaracions de béns fetes pels vassalls d’un senyoriu, i les càrregues que comporten, davant d’un notari designat pel senyor a fi d’enregistrar-les. Ho hem esmentat diverses vegades, però simplificant podríem dir que el capbreu és un inventari de béns que el senyor alodial feia a la seva contrada. Aquest treball que us presentem, està basat en la documentació notarial d’un seguit de pagesos, vinculats a la casa de can Batlle de Vallirana i que alhora eren feudataris del monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès amb els quals els calia jurar obediència i fidelitat i no podien tenir altre senyor que el propietari de la terra, en aquest cas els monjos de la congregació benedictina, que n’eren els senyors directes. L’autoritat senyorial del monestir de Sant Cugat va tenir la seva esplendor a partir del segle IX, en plena reconquesta franca, i van ser els garants defensors de l'espiritualitat religiosa del comtat de Barcelona. Els pagesos de can Batlle, conjuntament amb l’amo de la casa, que tenien possessions arrendades, havien de confessar tots el seus béns, davant la comunitat benedictina, car els calia prestar la servitud de servent i pagar la corresponent prestació feudatària, fos amb espècies (gallines, oli, fruits de la vinya), o en diners. El document que hem transcrit, doncs, esmenta tots els ciutadans valliranencs que estaven adscrits al mas Batlle. * * * * VEURE-HO EN PDF