Publicació 119
LES TRAGÈDIES DE LA GUERRA CIVIL A CERVELLÓ (1936-1939)
(IV) LLÀTZER PAU CANALS No diem pas res de nou si apuntem que la Guerra Civil espanyola, va ser un flagell catastròfic per a una gran majoria de ciutadans que van perdre les seves vides amb arguments forassenyats, defensats per ideologies extremistes propenses a buscar la seva veritat abans que la raó de les coses i el respecte aliè per al qui tenen idees diferents. Com que qui subscriu va néixer després de l’enfrontament bèl·lics de 1936-1939, és a dir la Guerra Civil, i envoltat per un silenci esfereïdor, car ningú era capaç d’explicar-te per què es va arribar al súmmum de la bestialitat humana; hom a mesura que es va anar fent gran i poc o molt sentia a dir que al poble (a banda de les persones que havien perdut la vida al front de guerra), havien matat aquesta o aquella persona, no en tenia molt bé el motiu pel qual la gent de la mateixa comunitat van cometre actes de pur salvatgisme, a un pas del primitivisme. De fet, només havia sentit petites referències de la meva mare que es lamentava de la mort de dos ciutadans que ella havia conegut i que tant uns com els altres els van assassinar. Ens referim a Miquel Prat Parés, assassinat pel Comitè de Molins de Rei, amb l’adhesió o tolerància del Comitè de Cervelló i en Llàtzer Pau Canals, que va ser assassinat el mes d'octubre de 1939 pels anomenats “Nacionals” o franquistes que a l’empara d’una farsa d’un judici sumaríssim el van sentenciar a mort i executat el Camp de la Bota de Barcelona. D’en Prat Parés i d’altres ciutadans que van ser executats durant el període de guerra civil, ja en vam parlar en les darreres trameses. Aquest mes ens volem dedicar a la vida de Llàtzer Pau Canals, perquè en paraules de la meva mare: “Era un bon home i no entenc per què el van matar”. En Pau Canals, era l’avi d’un bon amic, en Llàtzer Pau Tugas amb el qual ens uneix una bona amistat, pràcticament des del dia que vam néixer, perquè ambdues famílies érem dels qui havíem perdut la guerra, per tant, estaven sota sospita de pertànyer al que ells anomenaven “rojos separatistas”. Per aquest motiu he dedicat aquesta petita biografia a l’amic, Llàtzer, que va perdre el seu avi a mans d’uns energúmens àvids de plaers revengistes en lloc de cercar la justícia. * * * * 
|
1 comentari:
Els nostre bon amic Llàtzer Pau Tugas, ens ha tramès aquest escrit que fem públic en l’apartat d’opinions del bloc:
«Hola Josep, primer de tot donar-te les gràcies per l'escrit de l'avi crec que ho has fet amb prou delicadesa perquè ningú es senti ofès, però si no es així els he de dir que no és comparable al mal trago que va passar l'únic personatge d'aquesta història que jo vaig conèixer, la iaia Maria la vídua –serveixi de recordatori– era una dona ben plantada més aviat alta no grossa ni prima, segurament que de jove feia goig va quedar vídua amb un fill 10 anys i l'altre presoner en camps de concentració, estimava amb bogeria els néts i recordo que repetia sovint "si l'avi visqués us faria anar a una Bona escola", sempre va vestir amb roba negre i mai la vaig veure somriure, recordo que alguns vegada passejant pel poble de cop i volta canviàvem de vorera per no creuar-se amb segons quin personatge, són coses que de petit no les entens, bé explico això per aquelles persones de pell fina que els pugui molestar aquesta història al cap de 87 anys, si després de tants anys no podem recordar-ho és que hi han persones que encara creuen que estan per damunt dels altres. Per sort ara es poden consultar documents fins fa poc reservats, també gràcies a homes com tu enamorats d'aquest cony de país i de la llibertat dels pobles.»
Publica un comentari a l'entrada