Tal dia com avui, ara fa exactament 80 anys, els franquistes van entrar a Cervelló. Després de tres anys de guerra fratricida, amb un poble exhaust i atemorit, els triomfadors d’aquella barbàrie, entraven al poble arrasant tot el que els venia a tom.
Molts ciutadans del poble es van anar a amagar per les contrades del municipi, perquè tenien por a les represàlies i, per damunt de tot, sentien pànic pel que s’havia sentit dir del comportament de les tropes “mores”, que violaven i robaven els pocs queviures que hi havia a les cases. Algunes de les cases del poble van ser fortament saquejades; i si no trobaven res de valor els rebentaven les botes de vi o gerres d’oli.
He dit que molts ciutadans van fugir a amagar-se per tal d’evitar els militars curulls de venjança, però n’hi va haver que es van quedar al poble tot esperant aquells militarots que ells consideraven salvadors de la pàtria. Alguns ciutadans, passat un temps, van començar a adonar-se que aquella “pau de Franco” no era tanta pau sinó més aviat un caldo de venjança miserable i incomprensible. Però d’altres van seguir fidels a la causa “Nacional” aplicant i col·laborant aferrissadament amb la doctrina totalitària d’un règim que havia passat tot el país a sang i foc. Un règim que obligava, sota pena administrativa, a no poder escriure en català. Les actes de l’Ajuntament, així com tota la resta de papers de les entitats socials del poble, van haver d’adoptar la llengua castellana.
Per ordre del militar que comandava el destacament que va entrar al poble, amb la convivència dels que els esperaven amb els braços oberts, es va formar una Comissió Gestora (Ajuntament) i una milícia feixista que va ser l’encarregada (a l’estil de la Santa Inquisició) juntament amb els membres de la Falange de començar a depurar tot un seguit de persones de la població, que per algun motiu (tampoc en calien gaires), van ser considerades persones desafectes al règim de Franco i enviades a camps de concentració o en batallons disciplinaris de treballs forçats.
La primera acta franquista del dia 25 de gener diu:
“Acta de constitución del primer Ayuntamiento de la España Nacional celebrada el día 25 de Enero de 1939”.
… Siendo las dieciséis del día mencionado, se reúnen los señores indicados al margen, convocados y bajo la presidencia de D. Jaime Armengol Llopart, Alcalde provisional de este Ayuntamiento, designado por el Excmo. Sr. General Jefe de las Fuerzas Nacionales que victoriosamente ocuparon ayer este pueblo.”
Abierta la sesión, el Sr. Alcalde explica en forma sencilla y sucinta el modo como ha sido nombrados para el honroso cargo que inmerecidamente se les ha confiado y hace resultar que ha sido facultado para nombrar tres individuos que sean de reconocida moralidad para que junto con el dicente formen el primer Consejo Municipal de la España Nacional de Cervelló, habiendo para ello designado por considerarlos dignísimos a los aquí presentes: D. Ángel Bertran Llobet; José Mestres Casanellas y Martín Casas Pi, esperando dando su patriotismo y probada adhesión al Gobierno de S. E. el generalísimo Franco, aceptaran voluntariamente y con el entusiasmo que les caracteriza, el cargo de Concejal para el que con satisfacción les ha nombrado.”
A partir d’aquí la població (les poblacions) va ser ostatge d’un sistema militar-religiós on tot estava controlat sota les directius d’uns personatges autàrquics i autoritaris beneïts per la santa església catòlica.
dijous, 24 de gener del 2019
dilluns, 24 de desembre del 2018
dimarts, 18 de desembre del 2018
Bones festes de Nadal
Un any més us volem desitjar
unes bones Festes nadalenques
i un pròsper Any Nou 2019
dilluns, 10 de desembre del 2018
dissabte, 17 de novembre del 2018
diumenge, 4 de novembre del 2018
Anècdota curiosa de la Font de Flàvia
ANÈCDOTA
CURIOSA DE LA FONT DE FLÀVIA
Els qui tenim una certa edat i som nascuts al
ventrell de la terra cervellonina, tenim uns certs records de diversos paratges
de Cervelló. Per exemple la Font de Flàvia, tot i que no era una font molt
freqüentada –sobretot si la comparem amb la Font de la Resclosa–, sí que sovint
era el refugi de la mainada que hi anava a pair les seves malifetes i, per
damunt de tot, l’aigua que en sorgia com
un fil d’or enlluernador, servia per assedegar el pagès que feinejava per
aquelles contrades plenes de ceps, d’oliveres i camps d’ordi o blat.
Un mes de setembre, en plena collita del raïm i
alhora d’anar esmorzar, a un dels veremadors se li va ocórrer fer-se uns
bunyols de farina. Per fer-se els bunyols calia remullar-los amb aigua i,
dissortadament, en aquells moments, en tot el tros, no hi havia ni un bri d’aigua.
Però la benaurança va ser que la vinya estava ben a prop de la Font de Flàvia.
Només calia baixar la torrentada, car la vinya estava damunt, a tocar de la
font. Per tant només era qüestió d’enviar-hi un vailet perquè portés l’aigua
amb el càntir.
L’home, amb to enèrgic i amb veu ferma i estrident
com un militar de quarta generació, ordenà
al vailet, que tenia més a prop, perquè li anés a buscar aigua a la font,
perquè ell la necessitava; no pas per veure, sinó per fer-se uns bunyols de
farina. Llavors, doncs, davant de tanta ordenança, gairebé com si el qui
ordenava fos un cavaller de la taula rodona, el nano hagué d’agafar el càntir
i... cap a la Font de Flàvia a buscar-li l’aigua per al veremador, no fos
cas que per causa dels bunyols no es pogués acabar de collir els raïms de la
vinya.
Però, és clar, que va passar? Que els infants no
tenen coneixement de les ànsies dels grans i menys comprendre les cabòries d’un
personatge estrafolari com una mala cosa. Així que les presses de l’home no
eren les mateixes del nano i, el vailet, enlloc de fer-ne via, es va entretenir
més del compte.
L’home, en veure que ni el nano ni l’aigua no arribaven, es va començar a posar
nerviós fins al punt que gairebé li agafa una basca. Tots els altres veremadors
ja el calmaven perquè tingués paciència, que no es posés nerviós, vaja. Però no
hi havia manera de calmar el seu caprici de fotre’s uns bunyols de farina. Per
tant, com que el nano i el càntir no venien, què va fer el nostre home? Doncs
va agafar la bota de vi, que d’això si que mai n’hi faltava, i va començar a
fer-se els bunyols amb vi, enlloc de fer-se’ls amb aigua. Quan ja tenia els
bunyols fets, aleshores va arribar el xavalet amb el càntir de la font, ple
d’aigua, naturalment. En veure’l, va ser tanta
la irritació que va tenir, que tot d’una va agafar la paella i els
bunyols i tot a fer punyetes pels entorns d’aquella terra aspre i pedregosa.
Sort que el noiet encara estava allunyat d’ell perquè si no, segurament que
aquella paella i els bunyols li haguessin
anat espetegar al damunt.
El xicot, mig esporuguit va fugir cames ajudeu-me,
mentre l’home el cridava perquè li portés el càntir. Com que el nano no se li acostava ni en fum
de sabatots, va optar per anar ell mateix a la recerca del càntir. Però, les dissorts mai arriben soles i a l’hora de tornar a fer-se els bunyols de
farina –ara sí, amb aigua de la Font de Flàvia–, es va adonar que no li quedava
més farina. La irritació fou considerable, fins al punt que volia atonyinar el
nano per haver arribat tard. Però el nano, “cames per què us vull” va arrencar
a córrer i l’home, molt a pesar seu no el va poder aconseguir de cap manera.
Aleshores es va dedicar a cercar els quatre bunyols de farina, fets amb vi, que
ell mateix havia llençat per terra i tot espolsant-ne la brutícia se'ls va anar
cruspint d’un en un, amb una cara de mil dimonis, però confortat amb el seus
bunyols de farina i de vi. L’aigua, però de la Font de Flàvia, que el vailet
havia portat amb un càntir, va servir, malgrat tot, per ajudar a refrescar
la boca i la gola d’aquells veremadors.
Josep
Llurba Rigol, setembre 2018
Escrit publicat a la Revista de Segle Nou
Escrit publicat a la Revista de Segle Noudilluns, 1 d’octubre del 2018
diumenge, 2 de setembre del 2018
dilluns, 16 de juliol del 2018
dissabte, 21 d’abril del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)