ANÈCDOTA
CURIOSA DE LA FONT DE FLÀVIA
Els qui tenim una certa edat i som nascuts al
ventrell de la terra cervellonina, tenim uns certs records de diversos paratges
de Cervelló. Per exemple la Font de Flàvia, tot i que no era una font molt
freqüentada –sobretot si la comparem amb la Font de la Resclosa–, sí que sovint
era el refugi de la mainada que hi anava a pair les seves malifetes i, per
damunt de tot, l’aigua que en sorgia com
un fil d’or enlluernador, servia per assedegar el pagès que feinejava per
aquelles contrades plenes de ceps, d’oliveres i camps d’ordi o blat.
Un mes de setembre, en plena collita del raïm i
alhora d’anar esmorzar, a un dels veremadors se li va ocórrer fer-se uns
bunyols de farina. Per fer-se els bunyols calia remullar-los amb aigua i,
dissortadament, en aquells moments, en tot el tros, no hi havia ni un bri d’aigua.
Però la benaurança va ser que la vinya estava ben a prop de la Font de Flàvia.
Només calia baixar la torrentada, car la vinya estava damunt, a tocar de la
font. Per tant només era qüestió d’enviar-hi un vailet perquè portés l’aigua
amb el càntir.
L’home, amb to enèrgic i amb veu ferma i estrident
com un militar de quarta generació, ordenà
al vailet, que tenia més a prop, perquè li anés a buscar aigua a la font,
perquè ell la necessitava; no pas per veure, sinó per fer-se uns bunyols de
farina. Llavors, doncs, davant de tanta ordenança, gairebé com si el qui
ordenava fos un cavaller de la taula rodona, el nano hagué d’agafar el càntir
i... cap a la Font de Flàvia a buscar-li l’aigua per al veremador, no fos
cas que per causa dels bunyols no es pogués acabar de collir els raïms de la
vinya.
Però, és clar, que va passar? Que els infants no
tenen coneixement de les ànsies dels grans i menys comprendre les cabòries d’un
personatge estrafolari com una mala cosa. Així que les presses de l’home no
eren les mateixes del nano i, el vailet, enlloc de fer-ne via, es va entretenir
més del compte.
L’home, en veure que ni el nano ni l’aigua no arribaven, es va començar a posar
nerviós fins al punt que gairebé li agafa una basca. Tots els altres veremadors
ja el calmaven perquè tingués paciència, que no es posés nerviós, vaja. Però no
hi havia manera de calmar el seu caprici de fotre’s uns bunyols de farina. Per
tant, com que el nano i el càntir no venien, què va fer el nostre home? Doncs
va agafar la bota de vi, que d’això si que mai n’hi faltava, i va començar a
fer-se els bunyols amb vi, enlloc de fer-se’ls amb aigua. Quan ja tenia els
bunyols fets, aleshores va arribar el xavalet amb el càntir de la font, ple
d’aigua, naturalment. En veure’l, va ser tanta
la irritació que va tenir, que tot d’una va agafar la paella i els
bunyols i tot a fer punyetes pels entorns d’aquella terra aspre i pedregosa.
Sort que el noiet encara estava allunyat d’ell perquè si no, segurament que
aquella paella i els bunyols li haguessin
anat espetegar al damunt.
El xicot, mig esporuguit va fugir cames ajudeu-me,
mentre l’home el cridava perquè li portés el càntir. Com que el nano no se li acostava ni en fum
de sabatots, va optar per anar ell mateix a la recerca del càntir. Però, les dissorts mai arriben soles i a l’hora de tornar a fer-se els bunyols de
farina –ara sí, amb aigua de la Font de Flàvia–, es va adonar que no li quedava
més farina. La irritació fou considerable, fins al punt que volia atonyinar el
nano per haver arribat tard. Però el nano, “cames per què us vull” va arrencar
a córrer i l’home, molt a pesar seu no el va poder aconseguir de cap manera.
Aleshores es va dedicar a cercar els quatre bunyols de farina, fets amb vi, que
ell mateix havia llençat per terra i tot espolsant-ne la brutícia se'ls va anar
cruspint d’un en un, amb una cara de mil dimonis, però confortat amb el seus
bunyols de farina i de vi. L’aigua, però de la Font de Flàvia, que el vailet
havia portat amb un càntir, va servir, malgrat tot, per ajudar a refrescar
la boca i la gola d’aquells veremadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada