Manuel Marín Mula (La hiena del Llobregat)

Publicació 41

Veure en PDF

Anècdota curiosa de la Font de Flàvia

ANÈCDOTA CURIOSA DE LA FONT DE FLÀVIA

Els qui tenim una certa edat i som nascuts al ventrell de la terra cervellonina, tenim uns certs records de diversos paratges de Cervelló. Per exemple la Font de Flàvia, tot i que no era una font molt freqüentada –sobretot si la comparem amb la Font de la Resclosa–, sí que sovint era el refugi de la mainada que hi anava a pair les seves malifetes i, per damunt de tot,  l’aigua que en sorgia com un fil d’or enlluernador, servia per assedegar el pagès que feinejava per aquelles contrades plenes de ceps, d’oliveres i camps d’ordi o blat.

Un mes de setembre, en plena collita del raïm i alhora d’anar esmorzar, a un dels veremadors se li va ocórrer fer-se uns bunyols de farina. Per fer-se els bunyols calia remullar-los amb aigua i, dissortadament, en aquells moments, en tot el tros, no hi havia ni un bri d’aigua. Però la benaurança va ser que la vinya estava ben a prop de la Font de Flàvia. Només calia baixar la torrentada, car la vinya estava damunt, a tocar de la font. Per tant només era qüestió d’enviar-hi un vailet perquè portés l’aigua amb el càntir.

L’home, amb to enèrgic i amb veu ferma i estrident com un militar de quarta generació,  ordenà al vailet, que tenia més a prop, perquè li anés a buscar aigua a la font, perquè ell la necessitava; no pas per veure, sinó per fer-se uns bunyols de farina. Llavors, doncs, davant de tanta ordenança, gairebé com si el qui ordenava fos un cavaller de la taula rodona, el nano hagué d’agafar el càntir i... cap a la Font de Flàvia   a buscar-li l’aigua per al veremador, no fos cas que per causa dels bunyols no es pogués acabar de collir els raïms de la vinya.

Però, és clar, que va passar? Que els infants no tenen coneixement de les ànsies dels grans i menys comprendre les cabòries d’un personatge estrafolari com una mala cosa. Així que les presses de l’home no eren les mateixes del nano i, el vailet, enlloc de fer-ne via, es va entretenir més del compte.

L’home, en veure que ni el nano ni  l’aigua no arribaven, es va començar a posar nerviós fins al punt que gairebé li agafa una basca. Tots els altres veremadors ja el calmaven perquè tingués paciència, que no es posés nerviós, vaja. Però no hi havia manera de calmar el seu caprici de fotre’s uns bunyols de farina. Per tant, com que el nano i el càntir no venien, què va fer el nostre home? Doncs va agafar la bota de vi, que d’això si que mai n’hi faltava, i va començar a fer-se els bunyols amb vi, enlloc de fer-se’ls amb aigua. Quan ja tenia els bunyols fets, aleshores va arribar el xavalet amb el càntir de la font, ple d’aigua, naturalment. En veure’l, va ser tanta  la irritació que va tenir, que tot d’una va agafar la paella i els bunyols i tot a fer punyetes pels entorns d’aquella terra aspre i pedregosa. Sort que el noiet encara estava allunyat d’ell perquè si no, segurament que aquella paella i els bunyols  li haguessin anat espetegar al damunt.

El xicot, mig esporuguit va fugir cames ajudeu-me, mentre l’home el cridava perquè li portés el càntir.   Com que el nano no se li acostava ni en fum de sabatots, va optar per anar ell mateix a la recerca del càntir.  Però, les dissorts mai arriben soles  i a l’hora de tornar a fer-se els bunyols de farina –ara sí, amb aigua de la Font de Flàvia–, es va adonar que no li quedava més farina. La irritació fou considerable, fins al punt que volia atonyinar el nano per haver arribat tard. Però el nano, “cames per què us vull” va arrencar a córrer i l’home, molt a pesar seu no el va poder aconseguir de cap manera. Aleshores es va dedicar a cercar els quatre bunyols de farina, fets amb vi, que ell mateix havia llençat per terra i tot espolsant-ne la brutícia se'ls va anar cruspint d’un en un, amb una cara de mil dimonis, però confortat amb el seus bunyols de farina i de vi. L’aigua, però de la Font de Flàvia, que el vailet havia portat amb un càntir, va servir, malgrat tot, per ajudar a refrescar la  boca i la gola d’aquells veremadors.

Josep Llurba Rigol, setembre 2018

Escrit publicat a la Revista de Segle Nou