Homenatges idolatrats i víctimes oblidades

Homenatges idolatrats i víctimes oblidades 

Massa sovint els poblaments veïnals necessiten sostenir faules d’éssers sobrenaturals o extraordinaris que durant el llarg de la seva vida han deixat una petjada ideològica damunt les creences de la comunitat,  que les ha considerat com a fets patriòtics o dogmàtics.

Si en un moment d’aquesta vida –llarga i dilatada–,  s’hi esdevé un fet tan transcendental com el d’una guerra civil, esdevinguda entre veïns de la mateixa comunitat, aleshores la cosa ja agafa un caire èpic, amb narracions glorioses embolcallades de sentiments patris i altres galindaines; algunes vegades per disfressar les pròpies misèries humanes.   

Una guerra en si mateixa, ja és tot un fracàs humà, però és que una guerra civil és el súmmum de l’estupidesa. I, malgrat tot, vull dir malgrat la pèrdua de vides humanes, de misèries, de fam, d’injustícies i d’un sens fi d’accions violentes que deixen un poble, una ciutat o un país fet cendres, encara hi ha situacions per fer aflorar Àngels salvadors, que d’entremig de tantes cendres i de tants cadàvers innocents, hi sorgeixen com a fantasmes per alçar-se en herois de la tragèdia amb els quals sempre hi ha algú o altre que s’hi emmiralla.

Les revolucions –i la Guerra Civil espanyola de 1936-1939 en va ser una–, no serveixen per a res, només per crear odis, revenges i mites. Després de la revolució, damunt les ruïnes i la sang dels que hi han perdut la vida, hi sorgeix una altra societat, la dels vencedors.  Uns vencedors que, a pesar de deixar el país arrasat amb sang i foc, moltes vegades són recolzats o emparats o tolerats pels qui de bell antuvi semblaven oposar-s’hi.

Amb els anys una majoria de persones de la comunitat veïnal oblida les atrocitats comeses entre uns  i altres. Massa sovint aquest oblit ens ha portat a deixar de banda els autèntics ídols del desastre que va representar la Guerra Civil espanyola. Ídols i víctimes anònimes que van patir els estralls d’aquell conflicte bèl·lic i que mai ningú els dedicarà el nom d’una Rambla o d’un carrer o simplement una senzilla placa on es recordi el seu sacrifici i la seva obligada aportació a la causa fratricida.

Les víctimes reals d’aquella guerra civil espanyola, no són els seus dirigents ni els cabdills revolucionaris o facinerosos que tenien la societat atemorida, sinó que les autentiques víctimes d’aquella estúpida contesa   van ser les dones i les criatures que van patir les atrocitats dels uns  i dels altres.

Amb els  anys homenatgem a personatges que en la seva vida eren força mediocres i només han viscut de la política; sense oblidar, però, que  molts s’hi han  enriquit. Elogiem les seves frases, sovint buides de contingut, i exaltem les seves gestes. Els fem monuments, els  portem flors a les seves tombes... Fins i tot, si convé, els fem marquesos, títol nobiliària de l’època medieval. Tot molt bonic, molt entendridor, fins i tot molt emotiu, però amb tanta parafernàlia hem oblidat aquells homes que van patir l’exili, els camps de concentració; les presons inhumanes de l’invicte cabdill; els judicis sumaríssims; pallisses i tortures; els piquets d’execució. I no ens deixem les vídues, amb les seves criatures de pocs anys, que van  haver de patir l’escarni dels revoltats que en nom de Déu aplicaven severament la seva llei, la seva cultura, la seva llengua (menyspreant la nostra), la seva doctrina i la seva religió.

Vídues i dones en general que després de partir les conseqüències de la guerra van veure com alguns dels nostres prohoms se’ls rescabalava, amb sumes quantioses de diners per tot el temps que van estar exiliats,  mentre elles tenien una pensió de misèria, essent com van ser les verdaderes heroïnes i víctimes innocents d’aquell enfrontament entre persones del mateix veïnatge.

En record i  a la memòria, doncs, d’aquelles dones, criatures i represaliats  en general, que l'escrit serveixi com a un respectuós homenatge que jo, des d’aquesta finestra, que m’han brindat els responsable de l’edició del “Sauló”,  els vull retre perquè penso que si algú  es mereix un homenatge són aquestes víctimes, silencioses i humils.

Josep Llurba Rigol (juliol 2017)

Publicat a la revista cervellonina: